Anatol Pikas (1975): El bullying és la violència en un context de grup on els infants es reforcen entre si, mitjançant la interacció.
Kaj Bjorkqvist, Kerstin Ekman i Kirsti Lagerspetz (1982): El bullying és social per naturalesa i té lloc en grups relativament estables en els quals la víctima té poques possibilitats d’evitar els seus assetjadors i l’agressor sovint obté el suport d’altres membres del grup.
David P. Farrington (1993): Opressió reiterada, tant psicològica com física, envers una persona amb menor poder per part d’una altra persona amb major poder.
Peter Smith i Sonia Sharp (1994): El bullying és un abús sistemàtic de poder
Dan Olweus (1998): Conducta de persecució física i/o psicològica que realitza un alumne contra un altre, al que tria com a víctima de repetits atacs. Aquesta acció, negativa i intencionada, situa la víctima en una posició de la que difícilment pot sortir pels seus propis mitjans.
Per definir una situació de bullying cal que hi hagi:
– Desequilibri (abús) de poder.
– Repetició de les accions al llarg del temps.
– Intencionalitat per part de l’agressor.
– Un entorn que ho tolera i ho permet
És un fenomen grupal que no es pot aïllar del context on té lloc. No són conductes organitzades o espontànies on es busca el mal mutu, ni actes de vandalisme que es poden manifestar obertament en l’entorn escolar. No és un conflicte entre dues parts amb interessos contraposats. És un procés de victimització.
Es un tipus de violència insidiosa, que es construeix lentament en el dia a dia de les relacions interpersonals. És difícil d’identificar ja que en els inicis sol ser poc evident i pot mantenir-se oculta als adults, però és ben coneguda per l’alumnat.
Suposa una vulneració dels drets fonamentals de l’alumne: dret a no estar sotmès a la humiliació intencional i repetida i a estar segur a l’escola.
